divendres, 22 de gener de 2010

Binta y la gran idea


Des de la Casamance (Senegal)...

http://video.google.com/videoplay?docid=1814175740046170677#


És imprescindible mirar-la amb calma, esperant descobrir al final quina és la gran idea.

És una de les 5 parts de la pel·lícula “En el mundo a cada rato”
http://www.enelmundoacadarato.com/

dimarts, 5 de gener de 2010

Educació, comunitats educatives i ajuntaments

L’educació és un dels factors clau pel futur dels municipis. Pot ser el motor de canvi cap a una societat més madura, amb més recursos, amb menys problemes socials, i alhora si és inadequada pot ser un camí cap a la desestabilització, cap a la conflictivitat de tota mena. L’educació no dóna fruits de forma immediata, els fruits es recullen desprès d’anys o de dècades.

Un bon treball en educació des d’un ajuntament té alguns factors claus: els recursos, la planificació, la capacitat de col·laboració amb els centres educatius i la capacitat de mobilitzar la comunitat educativa per prendre iniciatives conjuntes i engrescadores.

Els recursos humans i econòmics d’un ajuntament són una de les peces fonamentals de la capacitat d’actuació, les seves magnituds depenen del global de recursos del municipi i de les prioritats polítiques dels responsables. Hi ha però alguns punts estratègics, com ara la qualitat tècnica i humana de les persones responsables de la planificació i de les relacions amb la comunitat educativa.

La planificació ha de tenir dues visions: què ens caldria i què podem fer. Planificar requereix participació, realisme i complicitat amb la comunitat educativa. Lamentablement, molt sovint, les accions es fan quan són urgents, quan els problemes s’han fet massa grans, sense haver estat capaços de preveure, d’avançar-se als esdeveniments.

En el nostre municipi hi ha molts interrogants i mancances en educació: manca d’una oferta suficient de places d’escola bressol, deficiències infraestructurals en educació primària i secundària obligatòria, una minsa oferta postobligatòria, la inexistència d’una escola de formació d’adults de la Generalitat, la inexistència d’un projecte educatiu municipal compartit amb la societat civil... Veritablement seria imprescindible un treball de la comunitat educativa conjuntament amb l’Ajuntament per planificar el camí a intentar recórrer.

En aquests moments es planteja, per exemple, convertir una escola de primària en una escola 3-16. Aquesta proposta està en el marc d’una planificació municipal que té present quina serà la demanda de secundària obligatòria i com ha de ser l’oferta postobligatòria? O simplement és l’opció més barata econòmicament per fer front a una necessitat urgent de places de secundària obligatòria?

Fins no fa massa anys les escoles de primària eren 3-14, quan van passar a ser 3-12 la seva dinàmica va millorar considerablement. Efectivament les dificultats van créixer de forma important en els centres de secundària, dificultats que els centres amb la col·laboració dels seus municipis van anar afrontant. Ara tornem a canviar de model? La dinàmica acadèmica de la secundària obligatòria necessàriament és ben diferent de la dinàmica de l’ensenyament infantil o de l’educació primària, té avantatges pedagògics estar tots junts? O és la darrera moda? Ara creem diferents tipus d’escoles públiques de primària o estem canviant el model de totes? La comunitat educativa comparteix aquesta planificació? Són moltes preguntes.

En educació en els darrers 35 anys els canvis han estat veritablement importants. D’altra banda, el que no ha canviat gens des del final del franquisme és el sistema polític municipal, seguim triant llistes de persones a les quals majoritàriament no coneixem, i no ens expliquen qui són i què pretenen, no sabem si tenen l’experiència i la formació adequada. D’altra banda, a la societat civil, per exemple a les associacions de pares i mares de les escoles, trobem persones molt ben preparades i amb veritable interès social sense capacitat d’influir en les decisions importants del municipi. Els Consells municipals podrien ser una via per resoldre aquesta situació si veritablement els convertíssim en òrgans de treball, de participació i de complicitat.


Daniel López Codina
Mª Àngels Alié Capdevila

dimecres, 25 de novembre de 2009

Infraestructures “innovadores” per una escola per a adults


Innovadores? No, òbviament! Tot està inventat. Probablement seria millor parlar de no habituals, poc corrents.

La primera: una ludoteca. Una ludoteca en una escola d’adults? En la nostra societat moltes dones tan sols poden anar a l’escola si algú té cura dels seus fills i filles. Si aquestes dones són immigrants i els cal aprendre català i castellà, o si els cal alfabetitzar-se, és veritablement important que puguin anar a l’escola. Una ludoteca, amb un servei de monitor o monitora són la millor sol·lució. Per això, té tot el sentit del món que hi hagi una ludoteca en una escola d’adults. Mentres elles aprenent els petits i petites gaudeixen del joc!

La segona: una sala d’estudis i serveis sanitaris, amb accés des de l’exterior, per poder estudiar en horaris on l’escola estigui tancada. Un servei veritablement interessant per estudiants universitaris i per estudiants de l’escola d’adults que necessitin un espai adequat per l’estudi. I per evitar-ne un mal ús, simplement cal sistemes de seguretat electrònica, com càmeres de vídeo, i restringir l’accés mitjançant targeta, a aquelles persones que han sol·licitat ser-ne usuaris.

dijous, 5 de novembre de 2009

Escoles accessibles


Fa ben poc he tingut el privilegi d’escoltar a un arquitecte especialista en accessibilitat, que ha desenvolupat el Pla d’accessibilitat del Campus universitari on treballo. És un privilegi aprendre dels que veritablement són especialistes!

El que vaig escoltar em serveix per pensar quines característiques ha de tenir un centre docent, em fa mirar l’escola dels meus fills amb uns altres ulls,... I pensar en una possible Escola Municipal d’Ensenyaments Complementaris.

Òbviament, una escola d’adults ha de ser accessible. Ha de ser accessible a aquelles persones que diàriament van en una cadira rodes, però també a aquells que temporalment a causa d’un accident o malaltia tenen dificultats de mobilitat. Ha de ser accessible a les persones grans, a les persones amb dificultats de comunicació,...En resum: persones de mobilitat i/o comunicació reduïda, temporal o permanent. Fer una escola accessible no és només beneficiós per un grup reduït de persones, sinó un avantatge per a tots els ciutadans. És una millora de la qualitat de vida. L’accessibilitat ha de perseguir la màxima autonomia de tots els usuaris, independentment de la seva edat, de la seva cultura o de les seves capacitats físiques, psíquiques o sensorials. Fer una escola o qualsevol altre instal·lació accessible no és pas més costos, simplement cal tenir-ho present en fer el projecte constructiu i en el projecte de funcionament. Per exemple enlloc de fer uns serveis per homes, uns altres per dones i uns altres per persones amb mobilitat reduïda en podem fer tan sols dos però tots ells adaptats.

Sovint la inaccessibilitat queda desapercebuda. Per exemple, si a l’entrar a l’escola hi ha un taulell alt per atendre als usuaris, quina és la perspectiva d’una persona asseguda en una cadira? Sovint els edificis compleixen amb la llei i tenen trajectes per accedir als espais per les persones amb mobilitat reduïda, però sovint aquests trajectes són llargs i complexes i no es troben senyalitzats. I a vegades desprès d’un llarg recorregut a través de rampes trobem un esglaó! I si hi ha una tarima a l’aula per donar la classe? Si la tarima no té una rampa el professorat no pot ser una persona amb mobilitat reduïda, si la pissarra està alta un estudiant en una cadira no podrà sortir a la pissarra a resoldre una qüestió. Si les rampes són molt pronunciades (l’especialista ens deia que llavors s’ha de parlar de tobogans!), la persona amb dificultats de mobilitat no podrà pujar de forma autònoma. Les sortides d’emergència massa sovint acaben en un munt d’escales,... si vas amb crosses o cadira llavors tindràs una veritable emergència. En les aules o sales d’actes amb mobiliari fixat al terra cal que estigui previst espais diversos per persones amb disminució de la mobilitat, en més d’un lloc, accessible amb autonomia, amb normalitat. Les taules de les aules han de ser de l’alçada correcta perquè una persona amb cadira pugui col·locar les cames sota sense dificultat. Un munt de coses a considerar!

I si pensem en persones amb discapacitats visuals i/o auditives caldria pensar en incorporar en el sistema general d’informació de l’escola avisos sonors i avisos lumínics en les sortides d'emergència, panells o zones amb informació en Braïlle i/o alt relleu, i en els panells informatius utilitzar lletres contrastades amb el fons i de fàcil lectura, bucles d’inducció magnètica per persones amb audifons,...

Uff! Quin munt de coses!! Realment vaig aprendre que si volem fer les nostres escoles accessibles no n’hi ha prou en seguir les normes legals, cal cercar l’assessorament d’experts en accessibilitat. Un punt de referència pot ser la Càtedra d’accessibilitat de la UPC ( http://www.catac.upc.edu/ ).

Una escola d’adults té cada cop més sentit per oferir noves oportunitats a tots aquells i aquelles que pateixen dificultats, des dels que van perdre el tren de l’aprenentage o no hi van poder pujar mai, fins aquelles persones que per accident, per malaltia, per edat,.. pateixen disminucions de mobilitat o sensorials.

dimarts, 29 de setembre de 2009

Ensenyament a distància


L’atzar m’ha permès conèixer una mica diferents tipus d’ensenyament a distància.

A nivell universitari, la UNED (Universidad Nacional de Eduación a Distancia) és la veterana. És un ensenyament a distància on l’estudiant ha de treballar molt pel seu compte, es donen indicacions de material bibliogràfic, es proporciona a l’estudiant documentació, es poden fer consultes per correu electrònic i un cop a la setmana tenen tutories presencials amb algun col·laborador de la universitat, es fan pràctiques en centres associats. El sistema és una “evolució” de l’històric mètode per correspondència anterior a l’existència d’internet.

La UOC (Universitat Oberta de Catalunya) va ser un veritable revolució metodològica, en el nostre entorn. La xarxa té una importància molt més gran, el treball en cada assignatura és programat en el temps, el professorat fa un seguiment del treball dels estudiants. La comunicació professorat-estudiantat és regular i eficient. El seu ràpid creixement ens mostren que la metodologia té molts aspectes positius.

El darrer que he conegut és el mètode que utilitza la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya) en alguns ensenyaments a distància:

http://www.citm.upc.edu/distancia.php?seccion=4
http://universitatpolitecnicadecatalunya.emea.acrobat.com/p63452705/

En aquest mètode les classes es realitzen en temps real, és a dir son quasi presencials, el professor o professora fa la classe gairebé com si estigues a l’aula, els estudiant intervenen amb força normalitat,... però tot estant cadascú allà on estigui. A més les classes queden gravades per aquells estudiants que per problemes horaris no han pogut “asssistir-hi”.

Cada mètode té les seves particularitats, els seus avantatges i els seus inconvenients, però el que és important és constatar que l’ensenyament a distància avui és una opció real.

A secundària, a Catalunya, tenim L’Institut Obert de Catalunya (IOC)

http://ioc.xtec.cat

http://www.youtube.com/watch?v=HHsZuq43VXo&NR=1
http://www.youtube.com/watch?v=n-xJsepXIpg&feature=related

És una opció atractiva per adults que volen estudiar, una opció complementària a les escoles d’adults.

Estic convençut que no hi ha res com l’ensenyament presencial, cara a cara, amb els gestos amb les mirades es transmet molta informació impossible de comunicar per altres vies. El professor o professora, amb certa experiència, sap quan els estudiants segueixen la classe, detecta quins són els problemes i pot reprogramar el seu treball per afrontar-los. La relació presencial professor-estudiant permet també la transmissió de coneixements i valors que no estan en la planificació acadèmica, és un valor que no hem de perdre, pot arribar ser més important que els coneixements específics treballats.

Una opció intermèdia molt atractiva és l’ensenyament semipresencial, on una part de les classes es realitzen a distància i una part de forma clàssica, a l’aula o al laboratori. Permet que la comunicació no verbal existeixi, permet la transmissió de valors i coneixements no programats, i alhora ofereix facilitats per compatibilitzar el treball o les responsabilitats familiars amb l’estudi.

L’Escola Municipal d’Ensenyaments Complementaris d’una banda podria plantejar-se l’opció de l’ensenyament semipresencial com un possibilitat d’interès, i d’altra banda podria jugar un paper de recolzament per aquells estudiants que optessin per l’IOC.

dijous, 17 de setembre de 2009

¿Quins recursos tecnològics ha de tenir una escola d’adults?

Vaig utilitzar per primer cop un ordinador l’any 1980. Anava amb una cinta de casset. Els més joves igual ni recorden que és. Si volies utilitzar un programa que prèviament havies gravat, indicaves el nom del programa i havies d’esperar que la cinta corregués fins el lloc on estava gravat. Podies anar a fer un cafè tranquil·lament mentre l’ordinador ho buscava.

Certament han passat força anys, gairebé trenta. Els que vam començar en aquells anys, hem viscut com espectadors i com actors una revolució d’enorme magnitud. Avui els ordinadors i els estris electrònics es troben a tot arreu. Sens cap mena de dubte és una revolució amb enormes conseqüències, de tota mena (socials, productives, educatives,...). És molt senzill “perdre el carro”. La nostra natural resistència als canvis ens pot deixar despenjats, podem caure en el “fossat digital”. Recordo la resistència que vam oferir a la introducció del ratolí, tant bé que ens semblava que anava el teclat tot sol!, o la resistència a l’ús del telèfon mòbil,... A hores d’ara tinc molt clar que cal ser intel·ligent, no té massa sentit oferir resistència a aquest tipus de canvis, però alhora cal evitar ser-ne un esclau. Cal fer un esforç per mantenir-se al dia. Saber penjar un vídeo a “ youtube”, crear un document “pdf”, formar part d’una xarxa social, utilitzar el “Moodle”, entendre que és un “bloc”, llegir el diari a internet.... són alguns exemples “elementals” que formen part de la normalitat quotidiana per a molts. És especialment molt important que aquells que ens dediquem a l’educació estiguem al dia. És imprescindible entendre la societat que ens envolta, no pot ser que els infants i els joves visquin en un món del tot desconegut per nosaltres, no cal que estiguem al davant de tot, però no ens podem quedar enrera.

De la mateixa manera les institucions educatives han de fer un veritable esforç per actualitzar constantment els seus recursos tecnològics (maquinari, programari, habilitats dels professionals de l’educació).. A nivell d’institucions educatives tenim tots els extrems, algunes universitats (com la UPC) on els recursos tecnològics són descomunals i abasten tots els àmbits de la vida acadèmica, fins a institucions educatives que no tenen ni pàgina web.

"¿Quins recursos tecnològics ha de tenir una escola d’adults?" Aquesta és una pregunta que han de respondre els professionals de les escoles d’adults, però l’opinió dels que som professionals de l’educació a altres nivells pot ser d’utilitat. De totes formes la primera conclusió d’aquest apunt és molt senzilla, ens hem de fer aquesta pregunta i l’hem de saber respondre amb criteri.

Per apropar-se a la resposta trobo molt interessant una conferència d’en Joan Majó:
http://www.uoc.edu/web/cat/articles/joan_majo.html

Un fragment:

“...No solament l’escola o el sistema educatiu ha d’ensenyar les noves tecnologies, no solament ha de continuar ensenyant matèries per mitjà de les noves tecnologies, sinó que aquestes noves tecnologies, a més de produir uns canvis en l’escola, produeixen un canvi en l’entorn i, com que l’escola el que vol és preparar la gent en aquest entorn, si aquest entorn canvia, l’activitat pròpia de l’escola ha de canviar; per tant, se’n va més enllà de l’ensenyament de les noves tecnologies i de l’ensenyament per mitjà de les noves tecnologies. Per tant, m’agradaria centrar aquesta xerrada en aquest darrer aspecte, que jo plantejo pensant com ha de canviar l’ensenyament no pas perquè s’introdueixin les noves tecnologies, sinó perquè ha de canviar la societat com a conseqüència de les noves tecnologies.”

De totes maneres m’atreveixo a fer un primer llistat “improvisat” de recursos:
- una pàgina web atractiva, amb la informació necessària per conèixer la institució, amb facilitats per fer les gestions més elementals,... una pàgina actualitzada.
- ordinador i projector a totes les aules amb la pantalla col·locada de forma que es pugui utilitzar simultàniament la pissarra
- ordinadors a la biblioteca o a la sala d’estudis de lliure accés als estudiants
- en lloc d’una aula d’ordinadors és molt més versàtil un carro de portàtils
- ús habitual del correu electrònic, de blocs propis
- un entorn Moodle
- càmeres de fotos i vídeo, escàner

diumenge, 16 d’agost de 2009

Pregó de Festa Major a Castelldefels sobre “educació”

Ves per on m’ha tocat fer el pregó de Festa Major de Castelldefels, ciutat on treballo. L’he fet sobre “educació” per això el penjo en aquest bloc.

----------------------------

PREGÓ DE FESTA MAJOR.
Castelldefels, 14 d’agost de 2009

Bona nit castelldefelencs i caslldefelenques,

En primer lloc vull agrair al vostre Ajuntament que hagi escollit per a fer el pregó de Festa Major a un representant de la Universitat enlloc d’una persona mediàtica i coneguda. És una demostració de la ferma voluntat de Castelldefels de donar suport a la universitat. Moltes gràcies. Com ja he dit en moltes altres ocasions: la Universitat Politècnica de Catalunya és la vostra universitat.

Us puc dir sincerament que vaig descobrir Castelldefels i el Delta del Llobregat fa pocs anys, devia ser l’any 2003, quan vaig venir a visitar la ciutat on em tocava anar a treballar. Des del primer moment, la vostra ciutat, ara també la meva ciutat, em va sorprendre. Malgrat ser gran, té moltes semblances amb un poble. Castelldefels és acollidora, hi ha molta gent que es coneix, hi ha vida social semblant a la de pobles i viles de Catalunya. Castelldefels és una ciutat amb qualitat de vida de vila o de poble.

També us vull dir que podem estar orgullosos de la nostra ciutat, Castelldefels mira al mar que l’uneix a la seva història, una història de pescadors, de pirates, de batalles, de comunicació. Al nostre darrere, un excepcional Parc Natural, que ens uneix a la terra, a la natura. I ara, al mig, la universitat, que acompanya Castelldefels amb ciència i tecnologia.

A mi em toca fer el pregó, de què pot parlar un professor? Òbviament, d’Educació. Un pregó és una crida, deixeu-me fer una crida a favor de les diferents formes que pren l’educació.

Permeteu-me que comenci, enaltint un altre cop a Castelldefels. La nostra ciutat forma part de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores, una associació de municipis de tots els continents, que volen treballar juntes, compartir experiències, aprofitar els municipis com un dels millors agents per l’educació dels ciutadans i ciutadanes de qualsevol edat. Felicitats Castellfedels!

Parlaré d’escoles, i aprofitant que tinc la paraula, deixeu-me fer una crida a favor de l’escola pública. Des de l’escola bressol fins a la universitat, l’escola pública és una garantia de qualitat i un servei imprescindible per a la societat. Li hem de donar suport amb claredat, sense vergonya.

La primera etapa és la de 0 a 3 anys, aquí tenim molta feina per fer. La Generalitat parla de « Llar d’infants » , a mi en canvi m’agrada parlar d’« Escola bressol ». Les nenes i els nens de 0 a 3 anys aprenen molt més que els que estudien 4 anys a la universitat, les escoles 0-3 tenen una funció educadora realment molt important i poc reconeguda. Cal que les tractem com a veritables escoles, contractant veritables mestres, amb horaris d’escola, amb normalitat acadèmica,... I hem de seguir reclamant a l’Estat i a la Generalitat recursos per a aquesta etapa escolar. L’escola bressol és molt important per l’educació dels infants i molt important per la normalitat de mares i pares, hem de treballar per poder cobrir les demandes de totes les nostres famílies.

Les escoles públiques de primària i secundària depenen molt poc dels Ajuntaments, però en canvi tenen un rol fonamental en la formació de la nova ciutadania, l’Ajuntament i les Associacions de Mares i Pares han de ser veritables motors per aquests centres, oferint recursos, oportunitats, projectes educatius a nivell de municipi,... En aquestes etapes, cal que siguem capaços d’incorporar a la Universitat com un recurs valuós i extraordinari.

I finalment, tenim la Universitat. Us podeu sentir orgullosos de la vostra universitat. En les dades del Juliol del rànquing web d’universitats, la UPC és la primera universitat catalana, la segona universitat d’Espanya, ocupa la posició 44 de les universitat europees, i la 161 de les universitats del món. Teniu, tenim, una excel·lent universitat de ciència i tecnologia. La meva crida aquí, es per demanar-vos que ens ajudeu a explicar quina universitat tenim. Però també és cert que a Castelldefels ens cal tenir més estudiants dels que tenim avui. A Castelldefels tenim una escola d’aeronàutica i telecomunicació i una escola d’enginyeria dels sistemes biològics, expliqueu-ho arreu, si us plau.

No he acabat! Probablement em queda el més important. L’educació formal no acaba aquí. Hi ha dos col·lectius molt importants i molt oblidats.

D’una banda els adults. Les escoles de formació d’adults són veritablement importants, són la oportunitat per formar-se d’aquelles persones que per una raó o altre van perdre el tren de l’ensenyament ordinari. Haurien de ser escoles amb tot el suport de la societat, i malgrat això, massa sovint són escoles oblidades. Deixeu-me fer una crida en suport a les escoles de formació d’adults, les hem de convertir en escoles de primera categoria, hem d’incrementar el seus serveis, d’una banda acollint a tots aquells i aquelles que demanen plaça i d’altra banda incrementant la seva oferta formativa. L’experiència «Aula de Extensió Universitària Sènior UPC Castelldefels» és un exemple de formes de col·laboració municipi-universitat que podríem aprofitar per donar força a l’escola d’adults.

D’altra banda, els més oblidats de tots són els infants i joves amb amb necessitats educatives especials temporals o permanents derivades de condicions personals de discapacitat psíquica, motriu o sensorial, o de retard important en els aprenentatges escolars bàsics. Una societat desenvolupada i justa, no els pot oblidar. Per a tots aquells que per les seves circumstàncies l’escola primària o secundària no els pot atendre, cal que tinguem una escola especial tan a prop com sigui possible, amb tots els recursos necessaris. Les famílies de Castelldefels que han de fer front a aquests reptes s’ho mereixen.

Hem fet una revisió dels diferents nivells educatius. Parlem ara d’altres aspectes de l’educació.

A altres pobles i ciutats podem trobar escoles municipals de música, d’arts plàstiques i d’altres arts. L’ensenyança pública en arts és una oferta molt interessant per a infants, joves i adults. A Castelldefels tenim l’Escola Municipal de Dansa, perquè no podem pensar en una escola municipal de música i una escola d’arts plàstiques?

Una menció especial es mereixen el moviment escolta i els esplais, on simultàniament s’eduquen els infants i els joves que fan de caps. Cal un total suport a aquest tipus d’activitats.

L’educació no acaba a les escoles, una part molt important de l’educació en una ciutat es realitza a través d’altres canals: els esports, el lleure, la festa,... Cal que en totes les activitats que organitza la ciutat tinguem presents quins són els valors que transmetem.

La ciutat és educadora no tan sols a través de la regidoria d’educació, sinó a través de tots els seus àmbits, des d’urbanisme fent una ciutat acollidora, sostenible i accessible, fins al centre d’assistència primària educant en salut. Cal que tinguem present que eduquem en totes les accions que fem com a comunitat.

Tal com he deixat veure entre línies, la transmissió de valors és una de les principals funcions de l’educació. Deixeu-me que en parli un moment, sigueu pacients amb aquest avorrit pregó!

L’Eudald Carbonell és un científic català per qui sento veritable admiració, és un dels directors de les excavacions d’Atapuerca i de l’Abric Romaní a Capellades. A través de les excavacions estudia l’evolució de l’espècie humana. Un dels seus llibres es titula “Encara no som humans”, ens ve a explicar que encara estem evolucionant, ara l’evolució és cultural, i un dels motors fonamentals és l’educació. Aquesta perspectiva ens mostra que podem millorar el nostre món i ho hem de fer a través dels valors i de l’educació.

M’agradaria poder fer un extens discurs sobre valors, però tan sols us en parlaré d’un: el valor de la racionalitat. Vull fer una crida a favor de la racionalitat. Aquesta és l’eina fonamental que utilitzem en ciència i tecnologia. A través de l’educació hem de transmetre la necessitat de racionalitat, la necessitat d’escoltar a la comunitat tecnocientífica per prendre decisions importants com les que atenyen al medi ambient o a la salut. La racionalitat, també ens diu que hem de ser capaços de trencar amb vells tòpics, i per exemple hem d’empènyer per deixar d’investigar, de fabricar, de comercialitzar, d’utilitzar, de gastar recursos humans i econòmics en exèrcits i armaments. Ho hem de fer progressivament però sense vergonya. La racionalitat també ens diu que totes les dones i tots els homes som membres d’una sola espècie animal, per això hem de treballar per la igualtat, per la justícia, hem de treballar per fer més primes i insignificants les fronteres que ens separen.

M’agradaria dir-vos moltes més coses, ja se sap que als professors els agrada explicar-se, però ja us he donat prou la tabarra.

Ara toca: Festa major!. Però, tinguem present que a través de la festa també eduquem, també transmetem valors. Tinguem-ho present quan organitzem festes!

Castelldefelencs, castelldefelenques! Gràcies per l’honor de deixar-me ser el vostre pregoner!

Bona Festa Major!

Daniel López Codina
Delegat del Rector al Campus del Baix Llobregat
Universitat Politècnica de Catalunya