Ensenyament a distància

L’atzar m’ha permès conèixer una mica diferents tipus d’ensenyament a distància.

A nivell universitari, la UNED (Universidad Nacional de Eduación a Distancia) és la veterana. És un ensenyament a distància on l’estudiant ha de treballar molt pel seu compte, es donen indicacions de material bibliogràfic, es proporciona a l’estudiant documentació, es poden fer consultes per correu electrònic i un cop a la setmana tenen tutories presencials amb algun col·laborador de la universitat, es fan pràctiques en centres associats. El sistema és una “evolució” de l’històric mètode per correspondència anterior a l’existència d’internet.

La UOC (Universitat Oberta de Catalunya) va ser un veritable revolució metodològica, en el nostre entorn. La xarxa té una importància molt més gran, el treball en cada assignatura és programat en el temps, el professorat fa un seguiment del treball dels estudiants. La comunicació professorat-estudiantat és regular i eficient. El seu ràpid creixement ens mostren que la metodologia té molts aspectes positius.

El darrer que he conegut és el mètode que utilitza la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya) en alguns ensenyaments a distància:

http://www.citm.upc.edu/distancia.php?seccion=4
http://universitatpolitecnicadecatalunya.emea.acrobat.com/p63452705/

En aquest mètode les classes es realitzen en temps real, és a dir son quasi presencials, el professor o professora fa la classe gairebé com si estigues a l’aula, els estudiant intervenen amb força normalitat,... però tot estant cadascú allà on estigui. A més les classes queden gravades per aquells estudiants que per problemes horaris no han pogut “asssistir-hi”.

Cada mètode té les seves particularitats, els seus avantatges i els seus inconvenients, però el que és important és constatar que l’ensenyament a distància avui és una opció real.

A secundària, a Catalunya, tenim L’Institut Obert de Catalunya (IOC)

http://ioc.xtec.cat

http://www.youtube.com/watch?v=HHsZuq43VXo&NR=1
http://www.youtube.com/watch?v=n-xJsepXIpg&feature=related

És una opció atractiva per adults que volen estudiar, una opció complementària a les escoles d’adults.

Estic convençut que no hi ha res com l’ensenyament presencial, cara a cara, amb els gestos amb les mirades es transmet molta informació impossible de comunicar per altres vies. El professor o professora, amb certa experiència, sap quan els estudiants segueixen la classe, detecta quins són els problemes i pot reprogramar el seu treball per afrontar-los. La relació presencial professor-estudiant permet també la transmissió de coneixements i valors que no estan en la planificació acadèmica, és un valor que no hem de perdre, pot arribar ser més important que els coneixements específics treballats.

Una opció intermèdia molt atractiva és l’ensenyament semipresencial, on una part de les classes es realitzen a distància i una part de forma clàssica, a l’aula o al laboratori. Permet que la comunicació no verbal existeixi, permet la transmissió de valors i coneixements no programats, i alhora ofereix facilitats per compatibilitzar el treball o les responsabilitats familiars amb l’estudi.

L’Escola Municipal d’Ensenyaments Complementaris d’una banda podria plantejar-se l’opció de l’ensenyament semipresencial com un possibilitat d’interès, i d’altra banda podria jugar un paper de recolzament per aquells estudiants que optessin per l’IOC.

¿Quins recursos tecnològics ha de tenir una escola d’adults?

Vaig utilitzar per primer cop un ordinador l’any 1980. Anava amb una cinta de casset. Els més joves igual ni recorden que és. Si volies utilitzar un programa que prèviament havies gravat, indicaves el nom del programa i havies d’esperar que la cinta corregués fins el lloc on estava gravat. Podies anar a fer un cafè tranquil·lament mentre l’ordinador ho buscava.

Certament han passat força anys, gairebé trenta. Els que vam començar en aquells anys, hem viscut com espectadors i com actors una revolució d’enorme magnitud. Avui els ordinadors i els estris electrònics es troben a tot arreu. Sens cap mena de dubte és una revolució amb enormes conseqüències, de tota mena (socials, productives, educatives,...). És molt senzill “perdre el carro”. La nostra natural resistència als canvis ens pot deixar despenjats, podem caure en el “fossat digital”. Recordo la resistència que vam oferir a la introducció del ratolí, tant bé que ens semblava que anava el teclat tot sol!, o la resistència a l’ús del telèfon mòbil,... A hores d’ara tinc molt clar que cal ser intel·ligent, no té massa sentit oferir resistència a aquest tipus de canvis, però alhora cal evitar ser-ne un esclau. Cal fer un esforç per mantenir-se al dia. Saber penjar un vídeo a “ youtube”, crear un document “pdf”, formar part d’una xarxa social, utilitzar el “Moodle”, entendre que és un “bloc”, llegir el diari a internet.... són alguns exemples “elementals” que formen part de la normalitat quotidiana per a molts. És especialment molt important que aquells que ens dediquem a l’educació estiguem al dia. És imprescindible entendre la societat que ens envolta, no pot ser que els infants i els joves visquin en un món del tot desconegut per nosaltres, no cal que estiguem al davant de tot, però no ens podem quedar enrera.

De la mateixa manera les institucions educatives han de fer un veritable esforç per actualitzar constantment els seus recursos tecnològics (maquinari, programari, habilitats dels professionals de l’educació).. A nivell d’institucions educatives tenim tots els extrems, algunes universitats (com la UPC) on els recursos tecnològics són descomunals i abasten tots els àmbits de la vida acadèmica, fins a institucions educatives que no tenen ni pàgina web.

"¿Quins recursos tecnològics ha de tenir una escola d’adults?" Aquesta és una pregunta que han de respondre els professionals de les escoles d’adults, però l’opinió dels que som professionals de l’educació a altres nivells pot ser d’utilitat. De totes formes la primera conclusió d’aquest apunt és molt senzilla, ens hem de fer aquesta pregunta i l’hem de saber respondre amb criteri.

Per apropar-se a la resposta trobo molt interessant una conferència d’en Joan Majó:
http://www.uoc.edu/web/cat/articles/joan_majo.html

Un fragment:

“...No solament l’escola o el sistema educatiu ha d’ensenyar les noves tecnologies, no solament ha de continuar ensenyant matèries per mitjà de les noves tecnologies, sinó que aquestes noves tecnologies, a més de produir uns canvis en l’escola, produeixen un canvi en l’entorn i, com que l’escola el que vol és preparar la gent en aquest entorn, si aquest entorn canvia, l’activitat pròpia de l’escola ha de canviar; per tant, se’n va més enllà de l’ensenyament de les noves tecnologies i de l’ensenyament per mitjà de les noves tecnologies. Per tant, m’agradaria centrar aquesta xerrada en aquest darrer aspecte, que jo plantejo pensant com ha de canviar l’ensenyament no pas perquè s’introdueixin les noves tecnologies, sinó perquè ha de canviar la societat com a conseqüència de les noves tecnologies.”

De totes maneres m’atreveixo a fer un primer llistat “improvisat” de recursos:
- una pàgina web atractiva, amb la informació necessària per conèixer la institució, amb facilitats per fer les gestions més elementals,... una pàgina actualitzada.
- ordinador i projector a totes les aules amb la pantalla col·locada de forma que es pugui utilitzar simultàniament la pissarra
- ordinadors a la biblioteca o a la sala d’estudis de lliure accés als estudiants
- en lloc d’una aula d’ordinadors és molt més versàtil un carro de portàtils
- ús habitual del correu electrònic, de blocs propis
- un entorn Moodle
- càmeres de fotos i vídeo, escàner