divendres, 22 de gener del 2010

Binta y la gran idea


Des de la Casamance (Senegal)...

http://video.google.com/videoplay?docid=1814175740046170677#


És imprescindible mirar-la amb calma, esperant descobrir al final quina és la gran idea.

És una de les 5 parts de la pel·lícula “En el mundo a cada rato”
http://www.enelmundoacadarato.com/

dimarts, 5 de gener del 2010

Educació, comunitats educatives i ajuntaments

L’educació és un dels factors clau pel futur dels municipis. Pot ser el motor de canvi cap a una societat més madura, amb més recursos, amb menys problemes socials, i alhora si és inadequada pot ser un camí cap a la desestabilització, cap a la conflictivitat de tota mena. L’educació no dóna fruits de forma immediata, els fruits es recullen desprès d’anys o de dècades.

Un bon treball en educació des d’un ajuntament té alguns factors claus: els recursos, la planificació, la capacitat de col·laboració amb els centres educatius i la capacitat de mobilitzar la comunitat educativa per prendre iniciatives conjuntes i engrescadores.

Els recursos humans i econòmics d’un ajuntament són una de les peces fonamentals de la capacitat d’actuació, les seves magnituds depenen del global de recursos del municipi i de les prioritats polítiques dels responsables. Hi ha però alguns punts estratègics, com ara la qualitat tècnica i humana de les persones responsables de la planificació i de les relacions amb la comunitat educativa.

La planificació ha de tenir dues visions: què ens caldria i què podem fer. Planificar requereix participació, realisme i complicitat amb la comunitat educativa. Lamentablement, molt sovint, les accions es fan quan són urgents, quan els problemes s’han fet massa grans, sense haver estat capaços de preveure, d’avançar-se als esdeveniments.

En el nostre municipi hi ha molts interrogants i mancances en educació: manca d’una oferta suficient de places d’escola bressol, deficiències infraestructurals en educació primària i secundària obligatòria, una minsa oferta postobligatòria, la inexistència d’una escola de formació d’adults de la Generalitat, la inexistència d’un projecte educatiu municipal compartit amb la societat civil... Veritablement seria imprescindible un treball de la comunitat educativa conjuntament amb l’Ajuntament per planificar el camí a intentar recórrer.

En aquests moments es planteja, per exemple, convertir una escola de primària en una escola 3-16. Aquesta proposta està en el marc d’una planificació municipal que té present quina serà la demanda de secundària obligatòria i com ha de ser l’oferta postobligatòria? O simplement és l’opció més barata econòmicament per fer front a una necessitat urgent de places de secundària obligatòria?

Fins no fa massa anys les escoles de primària eren 3-14, quan van passar a ser 3-12 la seva dinàmica va millorar considerablement. Efectivament les dificultats van créixer de forma important en els centres de secundària, dificultats que els centres amb la col·laboració dels seus municipis van anar afrontant. Ara tornem a canviar de model? La dinàmica acadèmica de la secundària obligatòria necessàriament és ben diferent de la dinàmica de l’ensenyament infantil o de l’educació primària, té avantatges pedagògics estar tots junts? O és la darrera moda? Ara creem diferents tipus d’escoles públiques de primària o estem canviant el model de totes? La comunitat educativa comparteix aquesta planificació? Són moltes preguntes.

En educació en els darrers 35 anys els canvis han estat veritablement importants. D’altra banda, el que no ha canviat gens des del final del franquisme és el sistema polític municipal, seguim triant llistes de persones a les quals majoritàriament no coneixem, i no ens expliquen qui són i què pretenen, no sabem si tenen l’experiència i la formació adequada. D’altra banda, a la societat civil, per exemple a les associacions de pares i mares de les escoles, trobem persones molt ben preparades i amb veritable interès social sense capacitat d’influir en les decisions importants del municipi. Els Consells municipals podrien ser una via per resoldre aquesta situació si veritablement els convertíssim en òrgans de treball, de participació i de complicitat.


Daniel López Codina
Mª Àngels Alié Capdevila