Fa ben poc he tingut el privilegi d’escoltar a un arquitecte especialista en accessibilitat, que ha desenvolupat el Pla d’accessibilitat del Campus universitari on treballo. És un privilegi aprendre dels que veritablement són especialistes!
El que vaig escoltar em serveix per pensar quines característiques ha de tenir un centre docent, em fa mirar l’escola dels meus fills amb uns altres ulls,... I pensar en una possible Escola Municipal d’Ensenyaments Complementaris.
Òbviament, una escola d’adults ha de ser accessible. Ha de ser accessible a aquelles persones que diàriament van en una cadira rodes, però també a aquells que temporalment a causa d’un accident o malaltia tenen dificultats de mobilitat. Ha de ser accessible a les persones grans, a les persones amb dificultats de comunicació,...En resum: persones de mobilitat i/o comunicació reduïda, temporal o permanent. Fer una escola accessible no és només beneficiós per un grup reduït de persones, sinó un avantatge per a tots els ciutadans. És una millora de la qualitat de vida. L’accessibilitat ha de perseguir la màxima autonomia de tots els usuaris, independentment de la seva edat, de la seva cultura o de les seves capacitats físiques, psíquiques o sensorials. Fer una escola o qualsevol altre instal·lació accessible no és pas més costos, simplement cal tenir-ho present en fer el projecte constructiu i en el projecte de funcionament. Per exemple enlloc de fer uns serveis per homes, uns altres per dones i uns altres per persones amb mobilitat reduïda en podem fer tan sols dos però tots ells adaptats.
Sovint la inaccessibilitat queda desapercebuda. Per exemple, si a l’entrar a l’escola hi ha un taulell alt per atendre als usuaris, quina és la perspectiva d’una persona asseguda en una cadira? Sovint els edificis compleixen amb la llei i tenen trajectes per accedir als espais per les persones amb mobilitat reduïda, però sovint aquests trajectes són llargs i complexes i no es troben senyalitzats. I a vegades desprès d’un llarg recorregut a través de rampes trobem un esglaó! I si hi ha una tarima a l’aula per donar la classe? Si la tarima no té una rampa el professorat no pot ser una persona amb mobilitat reduïda, si la pissarra està alta un estudiant en una cadira no podrà sortir a la pissarra a resoldre una qüestió. Si les rampes són molt pronunciades (l’especialista ens deia que llavors s’ha de parlar de tobogans!), la persona amb dificultats de mobilitat no podrà pujar de forma autònoma. Les sortides d’emergència massa sovint acaben en un munt d’escales,... si vas amb crosses o cadira llavors tindràs una veritable emergència. En les aules o sales d’actes amb mobiliari fixat al terra cal que estigui previst espais diversos per persones amb disminució de la mobilitat, en més d’un lloc, accessible amb autonomia, amb normalitat. Les taules de les aules han de ser de l’alçada correcta perquè una persona amb cadira pugui col·locar les cames sota sense dificultat. Un munt de coses a considerar!
I si pensem en persones amb discapacitats visuals i/o auditives caldria pensar en incorporar en el sistema general d’informació de l’escola avisos sonors i avisos lumínics en les sortides d'emergència, panells o zones amb informació en Braïlle i/o alt relleu, i en els panells informatius utilitzar lletres contrastades amb el fons i de fàcil lectura, bucles d’inducció magnètica per persones amb audifons,...
Uff! Quin munt de coses!! Realment vaig aprendre que si volem fer les nostres escoles accessibles no n’hi ha prou en seguir les normes legals, cal cercar l’assessorament d’experts en accessibilitat. Un punt de referència pot ser la Càtedra d’accessibilitat de la UPC ( http://www.catac.upc.edu/ ).
Una escola d’adults té cada cop més sentit per oferir noves oportunitats a tots aquells i aquelles que pateixen dificultats, des dels que van perdre el tren de l’aprenentage o no hi van poder pujar mai, fins aquelles persones que per accident, per malaltia, per edat,.. pateixen disminucions de mobilitat o sensorials.
